He compartit uns dies a la Catalunya Nord amb la coral vallenca Terpsícore, que celebra 35 anys de cant compartit. El viatge, ben organitzat, ens ha permès assimilar tot allò que anàvem veient. Hem copsat la catalanitat profunda d’alguns dels seus habitants. Hem gaudit de la història de l’art vinculada al Regne d’Aragó i al Comtat de Catalunya, i hem recordat la història humana del segle XX: un segle de guerres, de desplaçaments forçats, de camps de concentració, de mort i destrucció.
La visita al Memorial del Camp de Ribesaltes m’ha colpit. Ajuda a interpretar el passat i a relacionar-lo amb la nostra situació política actual.
I és que el segle XX ha estat una trista lliçó de morts, destrucció i desplaçaments, que sovint oblidem.
La Primera Guerra Mundial, amb l’avanç de les tropes alemanyes, va provocar la fugida d’una cinquena part de la població belga cap a França. En aquest context bèl·lic, l’Imperi otomà, aliat d’Alemanya i enfrontat a Rússia, va aprofitar la situació per a impulsar una política d’homogeneïtzació ètnica i religiosa. Va acusar els armenis —cristians i veïns de la frontera russa— de col·laboració amb l’enemic i, el 1915, va ordenar-ne la deportació forçada i l’extermini sistemàtic: el que avui coneixem com el genocidi armeni.
Vam continuar amb la Revolució d’Octubre de 1917, que va fer fugir un milió i mig de russos. La derrota d’Alemanya i la caiguda de l’Imperi otomà va originar més desplaçaments humans i la redibuixada de fronteres.
Després, la Guerra Civil Espanyola, avantsala de la Segona Guerra Mundial: un altre episodi de morts i desplaçaments massius, amb 450.000 espanyols refugiats a territori francès. Quasi tothom té algun parent o conegut que hi va ser.
Continuem amb la deportació de jueus europeus als camps de concentració i extermini. Més morts, més desplaçaments, més canvis de fronteres. Repatriaments d’uns, expulsions d’altres.
I Déu n’hi do, també, amb els patiments a la Xina: el moviment de persones més gran de la seva història, amb 100 milions de desplaçats arran de l’ocupació japonesa. A això cal afegir-hi els desplaçaments massius a l’URSS estalinista i a la Xina de Mao, que van fer servir la força per a aplicar polítiques de repressió, provocant el moviment de desenes de milions de persones.
I encara no s’havia acabat el segle: van venir els repatriaments vinculats a l’esfondrament de les potències colonials. Uns cinc milions de persones es trobaven en aquesta situació. Amb la independència d’Algèria, van arribar a França 840.000 europeus i molts harkis —nadius algerians que havien col·laborat amb els francesos—, però no van ser rebuts de la mateixa manera.
I es va rematar el final del segle XX amb la desfeta de l’Imperi soviètic, que va portar un nou conjunt de refugiats i massacres. La neteja ètnica va ser la norma en la guerra dels Balcans, igual que a Cambodja i a Ruanda.
Sembla que no n’hem après de tots aquests fets. L’últim informe de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) ens diu que el nombre total de persones desplaçades per la força va assolir els 122,6 milions a finals de juny de 2024, un augment del 5 % respecte a l’any anterior.
La història és una lliçó per al present i cal saber-la!
